Tots ens hem fet, de cop i volta, experts en enginyeria electoral americana, hem especulat amb els amics i prenent una canya sobre quants de delegats envia Pennsilvania al col·legi electoral que ha de designar el President oquants de vots farien falta a Wisconsin per fer tombar la balança a favor de Biden. Hem viscut en temps real les eleccions que ens han semblat més llargues de la història, com si en elles ens hi anés realment la vida (i en partés així) i hem assistit, amb calfreds al cor, a l’espectacle televisiu de milers de persones que sortien als carrers dels Estats Units per celebrar la victòriauns, per denunciar un suposat frau electoral altres o directament per amenaçar l’estabilitat constitucional de la democràcia més antiga del mónen el cas d’individus què, des de Califòrnia a Vermont, des de Florida a Oregon, escupen davant les càmeres dels informatius la ràbia del perdedoramb un rifle a les mans i l’odi caïnita escrit a la cara.
Els optimistes incorregibles que creuen que amb la partida de Trumps’acaba el populisme barroer i un punt macarra del ja ex-president de pèl taronja, convindria que tinguessin molt present els 71 milions de vots que ha aconseguit el més histriònic dels inquilins de la Casa Blanca, i que només la mobilització massiva en el camp demòcrata (afegida a un pànic generalitzat a un segon mandat de Trump) ha convertit un anodí buròcrata de Washington com és Biden en el candidat més votat de la història de la primera potència mundial.
El preu? la brutal polarització (ideològica, vital i emocional) de la societat nord-americana, sacsejada pel vendaval de dogmatisme i intolerància que amenaça convertir el país en un autèntic camp de mines per a la convivència, a través del qual no es podrà avançar sense el risc que t’explotin a la cara banderes, símbols, himnes i consignes, elements sempre excloents que, en darrera instància, són els fills bords del ressentiment, la ignorància i la por.
L’adeu a Trump, per tant, no deixa de tenir un gust agredolç, perquè tots som conscients de que amb ell només se’n va de la Casa Blanca el símptoma però no la malaltia: aquest fanatisme fratricida que pot arribar a corcar la mateixa base de la democràcia més consolidada; un novaepidèmia que s’afegeix a la sanitària, la turmenta perfecta per a un país que s’acosta a l’abisme...