L’any 1991 va ser un mal any pel fotoperiodisme. Aquest any varen començar unes pràctiques que duren fins ara, començaren lluny d’aquí a Kuwait i a Iraq. Aquest any l'exèrcit dels EUA va decidir suministrar ell mateix les imatges de la primera guerra del Golf. Recordareu les imatges de bombardejos que pareixien focs artificials o captures de les càmeres de les bombes “intel·ligents”. També varen posar de moda els reporters dins les unitats militars, la condició per poder anar en una d’aquestes unitats era fer bondat i fer les fotos que l'exèrcit volia que fessin, qui surt del guió era expulsat del front.
Totes aquestes mesures varen provocar un allau de fotos d’una guerra asèptica, gairebé sense morts i totes controlades pel poder. Això que en 30 anys hauria pogut desaparèixer per una millor qualitat democràtica no ha fet sinó empitjorar al llarg dels anys i ara ja són poques les institucions que no volen controlar les imatges que es produeixen al seu voltant. Des de les forces de seguretat que conviden a fotografiar redades i actuacions fins a conselleries i ministeris que limiten l’acció dels fotoperiodistes.
Aquests darrers mesos ho hem vist en quines han estat les imatges de la pandèmia, en ocasions ha paregut que més que un drama vivíem una festa d’actuacions a les balconades i, quan ha aparegut alguna imatge del drama en forma de morts o simplement taüts, s’ha posat el crit al cel. Fotografiar la mort no és morbós i a cap fotògraf li produeix plaer però quan la mort és notícia no s’ha d’amagar ni tapar. Fer això és tractar els ciutadans de immadurs i treure’ls part del dret a la informació que, recordem-ho, és dels ciutadans i no dels periodistes. Potser, només potser, amb unes imatges més properes a la situació dramàtica que hem viscut els darrers mesos ara no veuríem segons quines irresponsabilitats.