Quan parlam de sentit d’estat ens estam referint a una idea fonamental en democràcia, però al mateix temps una excepció dins la discrepància sana que és la base mateixa de la democràcia, una idea que es reserva per als grans temes que estan per damunt de les ideologies, el sentit d’estat és el que s’aplica per aturar la confrontació política, la confrontació entre partits, per arribar a acords per un interès superior, l’interès del conjunt del país, de l’estat. Aquest sentit d’estat a Espanya sempre ens condueix a pensar en els grans acords de la Transició: el pacte constitucional o els acords de La Moncloa, que venien a garantir pau social per afavorir la recuperació econòmica, la superació de la crisi econòmica dels anys 70. Sentit d’estat és el que van aplicar els partits polítics bascos quan van signar els Pactes d’Ajuria Enea, la unitat dels demòcrates front als pitjors anys del terrorisme d’ETA. Sentit d’estat per fer front a la xacra terrorista, però també per impulsar l’estat de les autonomies o lluitar de forma unànim contra la violència contra les dones.
Ara bé, front al sentit d’estat, i davant les grans crisis que afecten a un país, hi ha la temptació d’aprofitar la situació complicada per treure’n rèdit polític a curt termini. Així trobam governs que demanen sentit d’estat a l’oposició, i aquesta debatent-se entre arribar a grans acords o aprofitar la conjuntura de dificultat per preparar la següent fita electoral. Tots recordam les paraules que Cristóbal Montoro va dir a la diputada canària, paradigma de la manca de sentit d’estat:”Que se hunda España que ya la levantaremos nosotros”.
En la situació actual, en una pandèmia d’abast mundial, sense que es pugui veure clarament encara el final ni avaluar, per tant, les conseqüències econòmiques i socials que tendrà, té sentit plantejar que els Pressuposts haurien de ser un “tema d’estat”, perquè està clar que un país necessita uns Pressuposts adaptats al moment actual i no haver de fer les polítiques publiques en base a uns comptes que provenen de l’any 2018. La recuperació econòmica necessita d’aquests Pressuposts, i també de la pau social i calma política, però sembla que per una part de l’oposició cap d’aquests objectius ha pesat més que l’evident oportunitat de desgastar, afeblir la coalició de Govern. I els arguments no han estat econòmics, no, el principal argument que hem sentit aquests dies ha estat la crítica als suports que ha aconseguit el Govern de l’estat per superar les esmenes a la totalitat.
No s’ha parlat, no ha interessat parlar de que els Pressuposts del Govern d’Espanya pel 2021 inclouen una fument del 75% de la despesa sanitària que, per cert, seran imprescindibles per poder optar als plans de vacunació de la població, quan tenguem una vacuna efectiva contra la Covid-19. Tampoc ha interessat parlar de l’increment de la inversió en ensenyament del 70 %, interessa més confondre el debat educatiu sobre premisses falses tergiversant la lletra de la Llei Celáa, com tampoc s’ha recordat que els Pressupos incorporen l’Ingrés Mínim Vital o la possibilitat d’invertir els 27.000 milions d’euros que vendran de la Unió Europea per impulsar la recuperació econòmica, ni del 46% d’augment dels ajuts a la dependència o del 60% que millora en ciència i investigació.
Ha interessat més tapar les dades dels Pressuposts amb renou mediàtic perquè pot ser l’opinió pública es demanaria: en que està pensant l’oposició de dretes quan bloqueja aquests pressuposts? Perquè si se n’hagués parlat possiblement estaríem davant un altre escenari, i no veient com l’únic grup polític del bloc de la dreta que intentava demostrar una mica de “sentit d’estat” es refeia per retornar als arguments del bloqueig polític i del “que se hunda España”.