L’any 2021 ens ha mostrat ben aviat les seves urpes, desmentint a les primeres de canvi les benintencionades i prematures profecies que férem tots la passada nit de cap d’any, quan ens confabularem per acomiadar de mala manera un 2020 fatídic des de tots els punts de vista i donar la benvinguda (definitivament els innocents heretaran la terra) a l’any nou que, teòricament, ens havia de tornar a la vida anterior, quan donar una aferrada a ta mare no implicava haver de declarar davant la Guàrdia Civil i l’ús de les mascaretes només adquiria un vertader sentit durant la celebració del carnaval, a una sala d’operacions o com a atrezzo de qualque sofisticada fantasia sexual que, fins a l’arribada i consolidació del sexting -un altre efecte col·lateral de la pandèmia- no solia transcendir l’àmbit privat.
Un més després d’aquelles dotze campanades, el 2021 que esperàvem tots com el principi del fi del malson ens ha deixat ja uns nivells de contagis pel virus, de incidència acumulada i de mortalitat gairebé inèdits des de la passada primavera, a més d’un caos absolut pel que fa al procés de vacunació i una profunda crisi econòmica, que de fet amenaça en deixar petita la del 2008. Tot plegat, ens trobam davant un panorama sanitari, social i econòmic d’autèntica emergència, un cruel recordatori de que el món tal i com l’enteníem fins fa un any definitivament pateix aluminosis i amb prou feines s’aguanta damunt uns pilars que semblen més fràgils que mai.
El resultat és un immens col·lapse, aquesta paraula tan temuda que descriu quan un organisme veu paralitzades les seves funcions vitals. I la societat illenca, com a ens social viu, sembla abocada a un col·lapse sanitari, social i econòmic sense precedents, engrunada entre la inacció, la negligència, el dogmatisme ideològic -sempre disposat, a esquerre i a dreta, a guanyar adeptes amb tàctiques populistes quan les coses van malament i l’angoixa s’estén dins el cos social- o l’alarmant i imperdonable falta d’empatia d’una classe dirigent illenca sense la més mínima capacitat de lideratge. Però, sobretot, patim un col·lapse emocional, aquest estat d’abatiment anímic que s’escampa com una bassa d’oli en el si d’una societat que ja no sap cap a on dirigir la seva mirada, esperant respostes que potser ja intueix que no obtindrà, sobrevivint a expenses d’ un virus estrany i imprevisible que, definitivament, ha capgirat les noves vides.