La democràcia representativa que anomenem “clàssica” -tan menyspreada darrerament per algunes forces polítiques en nom d’un populisme assembleari suposadament més apropat al poble- només es pot consolidar a partir d’un principi bàsic i inqüestionable: el respecte a l’adversari, a partir de la premissa de que qualsevol posicionament ideològic (quasi resulta ridícul haver de recordar una cosa tan òbvia) és legítim sempre i quan es basi en el respecte a la llei. És indiferent per tant, en termes democràtics, que una força política ens resulti simpàtica, atractiva, perillosa o moralment repugnant; allò que realment importa són els seus actes objectius, no la fascinació o el rebuig que ens mereixen els seus símbols o els exabruptesdels seus líders.
El vertader problema de la democràcia, allò que realment la pot conduir cap a la seva destrucció, és la híper legitimitat política que alguns s’adjudiquenper decidir qui pot o qui no pot governar una societat; un plus desuperioritat moral en nom del qual uns decideixen què és legítim i què no ho és únicament en base a criteris subjectius i, per tant, qüestionables. La cosa es complica encara més quan aquesta auto atribució d’una legitimitat excloent és recolzada per milers (o milions, tant se val) de persones què, a les institucions o al carrer, amb paraules incendiàries o directament amb còctels molotov, neguen a uns i atorguen a altres el patrimoni de la veritat absoluta i decreten, en nom del poble, la imposició d’un pensament únicquè, precisament per ésser-ho, deriva inexorablement cap a la tirania.
En aquest temps de pandèmia, quan el virus amenaça la nostra salut i la incertesa la nostra esperança; quan la millor i també la pitjor cara d’una societat atemorida deixen al descobert les nostres grandeses i misèries, iquan les institucions representatives esdevenen –cada dia més- tuguris de renou i fúria i els nostres líders es disfressen de vulgars fanfarrons de taberna, potser ens hem de començar a demanar si, finalment, no hem après res de la història i avançam, sense remei, cap a una democràcia doblement infectada, una democràcia sense demòcrates.