Sempre he pensat que la meva generació -una de les darreres del “baby boom”- no ha tingut gaire sort amb els daus del destí: vàrem aterrar dins una encletxa incòmoda de la historia del segle XX, engrunats entre el record encara viu de les cartilles de racionament i l’inici del boom turístic. I ens vàrem fer grans entre la cançó protesta i la cançó de l’estiu, el Seat 600 i el pànic nuclear, Bob Dylan i Manolo Escobar, exercicis espirituals i “Emanuelle”, oscil·lant sempre entre extrems (la llibertat i la culpa, la il·lusió i la por). Vàrem ésser (som) una generació frontissa, a meitat de camí entre un passat en blanc i negre, de bons i dolents i un futur hipotecat pel pensament únic i la post-veritat.
Tot va començar a anar-se’n en orris el 9 de novembre de 1989, quan el mur de Berlin es va esfondrar i va néixer el mite del final de la història. Després vingueren el terror inimaginable del 11-S, les bombes a Atocha en nom d’Alà, la Gran Recessió del 2008 i l’ensorrament de l’estat protector, el col·lapse del somni europeu, rematat per un Brexit demencial….gairebé dues dècades d’ensurts continuats, al costat dels quals aquells suposats anys de plom dels setanta i vuitanta ens pareixen, avui, un oasis d’innocència.
I quan ens pensàvem -ingenus- que ja ho havíem vist tot, arriba la gran amenaça apocalíptica en forma de virus, per recordar-nos a tots (també a la meva quinta, que s’acosta vertiginosament a la seixantena) la nostra vulnerabilitat davant un enemic invisible. Ens toca, per tant, tornar a viure perillosament i ara, a més, ho hem de fer amb una certa fatiga vital, que s’agreuja cada dia davant un lamentable espectacle polític que ens permet imaginar la sensació de pànic que hauria experimentat un passatger del Titànic si, a la mitjanit del dia 14 d’abril de 1912, hagués guitat al pont de control i hagués descobert, horroritzat, que no hi havia ningú al timó.