Ara que torna sortir el debat sobre les fotografies de la pandèmia i que, a diferència de la primera onada del març, se comencen a veure imatges més properes a la realitat i que no converteixen la pandèmia en una festa o en una desfilada militar m’agradaria recomenar la lectura de tres llibres, escrits per tres dones que xerren de l’ús que se’n fa de la fotografia en situaciones dramàtiques: Davant el dolor dels altres, de Susan Sontag; Marcs de guerra, de Judith Butler; i The Civil Contract of Photography (no hi ha traducció ni al català ni al castellà), d’Ariella Azoulay. A aquestes publicacions s’exploren les diferents vessants i usos que és dona a la fotografia i què espera cada un dels participants d’una foto de la mateixa (fotógraf, fotografiat i espectador) Si Sontag incedeix en l’estètica del patiment que s’ha creat per fer imatges d’impacte dedicades al consum, Butler va més enllà i explora les raons per les que hi ha vides que mereixen ser plorades i altres que no, on la societat (poder) occidental fa la retxa que separa quins morts s’han d'ensenyar i quins no. Finalment, Azoulay introdueix la responsabilitat del fotografiat en l’acte fotogràfic: algunes víctimes de desastres volen ser protagonistes de les imatges per deixar constància i testimoni que allà ha passat quelcom “noticiable” i incideix en que l’espectador no s’ha de quedar en el “marc” de la fotografia sinó que ha d’aprendre a mirar més enllà. A l’acte fotogràfic: el fotògraf és qui té la potestat i la responsabilitat de continuar o no amb els clixés, de fer que una mateixa escena pareixi una cosa o l’altra. Però l’espectador té l’obligació i la responsabilitat de pensar perquè unes imatges l’afecten més o menys o perquè troba que uns morts si es poden mostrar i d’altres no. O perquè es deixen fer unes fotos i d’altres no.