Instagram fa deu anys. Hem de donar l’enhorabona las creadors per haver creat una xarxa senzilla que girava en torn a la fotografia i per haver-se enriquit amb la seva venda al senyor Zuckerberg. Però no sé si la fotografia ha d’agrair res a aquesta xarxa social. Ara no voldria parèixer un fotògraf malsofrit que creu que això només hauria de ser per fotògrafs. Res més lluny, la meva crítica va en el sentit que si alguna cosa ha aconseguit Instagram és estandaritzar encara més la fotografia: si feis una volta per allà dins i cercau veureu com es repeteix el mateix clixé una i altra vegada, els mateixos filtres i les mateixes poses -això tampoc és nou ja s’imitaven les poses dels models abans però ara s’amplifica per 100.000-. Tampoc ha conseguit canviar l’ús que a nivell bàsic es fa de la fotografia, com als anys 60 la fotografia està orientada a cumplir funcions socials molt definides i per tant és ritual i estereotipada, tant en el que fa a l’elecció dels objectes o la seva tècnica. Tot i que l’accessibilitat a la fotografia -tothom en pot fer- podria dur a pensar que és una activitat perfecta per la improvisació individual, com va escriure Bourdieu “no hi ha res més estereotipat i subjecte a més regles que la fotografia d’aficionats”: des de les ocasions a fotografiar a la composició. Tot obeeix a uns cànons implícits fets per agradar -a l’algoritme i als seguidors-. Provau l’experiment d’entrar a Instagram i fer una cerca per lloc, posau el nom d’una platja o cala de Mallorca i ho comprovareu… Al final aquesta xarxa no va de fotografia, va d’alimentar egos -com totes-.