martes 24/11/20

La resposta: al cafè

La concòrdia, l'entesa i els pactes són conceptes molt presents a la vida política. No són maneres complicades, de fet, han de ser una part molt important del dia a dia del gestor públic.
Durant aquest any, hem vist un augment de les diferències entre els partits polítics, intensificat a l'àmbit estatal i que, fins i tot, els mitjans parlen constantment de polarització. Resulta curiós que en una temporada en què els acords i la unió -entesa com a cordialitat en la discrepància- haurien estat més que agraïts, trobam crispació en el discurs i en el debat, fins a tal punt que sembla no importar què diuen, sinó qui o quan o com. I més curiós resulta encara, quan miram enrere i veim èpoques molt dures de la nostra jove democràcia, quan la ciutadania deia prou i que se la percebia ben cansada, observàvem com la política no faltava i el contingut esdevenia més essencial que mai. Avui, no trobarem ningú de la població que no demani empenta conjunta a la política i sembla que qualcú no escolta.
Els pactes són molt importants pel contingut, cert, i tenen la premissa de ser complits en la durada acordada. Són fruit de la discussió i de pensar com acostar postures. Són per complir i es signen per seguir com full de ruta. Així toca.
Ara bé, què passa quan es rompen? Per què? Quan és que un decideix que no vol continuar? L'única explicació lògica que pens és perquè una o unes de les coses signades no es compleixen. No hi pot haver cap altra explicació, no tendria sentit. Si pensam que la ruptura d'una pacte ja és una cosa extraordinària, ha de venir motivada per un motiu de pes però bo d'explicar. Malauradament no sempre és així i assitim expectants a discursos que divaguen en les causes, a explicacions sentimentals que comencen però no acaben, tal vegada perquè, simplement, no hi ha motiu.
Converses de cafè, ja ho diuen. Són les onze i és l'hora de pausa. Per ventura trobaré respostes a la tassa.

La resposta: al cafè
Comentarios