jueves. 28.03.2024

Les ajudes agrícoles

Durant molts d’anys s’ha dit a Brussel·les, pels passadissos i els despatxos de la Unió Europea, que la única cosa que realment unia realment a Europa era la Política Agrària Comuna (PAC).

I és que pràcticament des de la seva fundació en 1957, ja es va parlar e crear una coordinació en les actuacions agrícoles dels estats membres. Així en 1962 neix la primera PAC.

Al principi les ajudes agràries estaven destinades als pagesos de la Unió Europea amb l’objectiu d’assegurar l’abastiment d’aliments a la població. Hem de pensar que feia poc s’havia acabat la Guerra Mundial i Europa havia passat fam.

Les ajudes estaven dissenyades de tal manera que els preus per als consumidors no pujassin (evitar la inflació) però que s’asseguras la viabilitat de les explotacions agràries i la renda als agricultors.

Les primeres PAC’s també tenien mesures proteccionistes enfront de l’entrada de productes de fora d’Europa.

Llavors, degut a les polítiques dissenyades inicialment, a mitjans dels anys 70, es varen començar a produir problemes de generació d’excedents de productes agraris que s’havien de vendre fora d’Europa. Com els costos de producció europeus eren mes cars que els d’altres països, s’hagueren de subvencionar les exportacions per poder competir en els mercats internacionals.

També es posaren quotes de producció en alguns productes per limitar les quantitat a comercialitzar: les quotes lleteres eren l’exemple més conegut.

Espanya entra en la Comunitat Europea en 1985 amb un escenari de canvi de la PAC al qual, venint d’una agricultura molt protegida per l’Estat s’hagué d’adaptar a les noves regles de Brussel·les.

A partir de llavors, es va anant canviant el model, en línies generals es va anar abandonant les ajudes a la producció i es varen passar ajudes per cultivar i mantenir la terra en condicions independentment si es produïa o no. Es va incloure la condicionalitat: complir tota una sèrie de normes ambientals per poder cobrar les ajudes....

La idea era intervenir menys en el mercats (cada vegada més liberalitzats) però mantenint una activitat agrària en el territori europeu i que els agricultors entrassin en el mercat lliure amb les seves produccions.

A la vegada es liberalitzava cada vegada més el comerç mundial per evitar una pujada de preus dels productes agraris que perjudicàs als consumidors

Aquesta línia política ha provocat que als territoris on els costos de producció són molts elevats (com és el nostro cas insular) l’agricultura tengui moltíssimes dificultats en ser competitiva ja que no hi ha unes compensacions suficients per produir i els nivells d’abandonament i falta de relleu generacional són olt més elevats que a altres zones del continent.

Surt més econòmic, en molts de casos, importar que produir en el territori

Si volem tenir agricultura de proximitat, consumir producte local a uns preus raonables, incrementar la nostra sobirania alimentaria, dependre menys de l’exterior i assegurar tots els altres serveis ambientals que genera l’activitat agrària, la nova PAC, que ara s’està negociant, ha de reconèixer específicament la problemàtica insular i establir mesures de compensació.

Fins ara s’ha demostrat que les macropolítiques, moltes vegades, no solucionen els problemes de territoris particulars.

Les ajudes agrícoles