viernes. 29.03.2024

10-N

Ja ha tornat a haver eleccions. Algunes consideracions telegràfiques sobre els resultats. En primer lloc, el gran titular: en relació a la governabilitat, si fa no fa, som on erem. Com per abril la governabilitat pivota al voltant de socialistes, unides podem i  nacionalistes/regionalistes. La repetició electoral ha estat un irresponsable i molt car exercici que no ha provocat cap millora per a la governabilitat. Un viatge inútil, poc edificant i ruinós per continuar al mateix lloc.

En segon lloc. El PSOE ha fet el negoci de na peix frit. Ha convocat novament a urnes per enfortir la seva posició i n'ha sortit afeblit. Almanco ha sabut reaccionar a la travelada i s'ha posat tot d'una a tancar un acord i deixar de fer voltes a la sínia. Resulta cridaner que els mateixos que criticaven la repetició i exigien la conformació d'un govern, ara, es queixin del pacte: què volen anar repetint eleccions cada sis mesos? A Espanya no hi ha condicions polítiques i socials per una gran coalició PSOE-PP sigui de govern o simplement de recolzament parlamentari.

En tercer lloc. I això s'ha destacat poc. El bipartidisme ha guanyat pes. La pujada del PP i la petita davallada dels de Sanchez fa que el tradicional bipartidisme tengui avui més diputats al congrés dels que tenia per abril. Tant parlam dels nous actors i de la fragmentació que aquesta dada passa inadvertida.

En quart lloc. L'extrema dreta s'ha multiplicat. Desastrossa notícia. El populisme i el simplisme copen protagonisme. Res positiu es pot esperar dels que viuen del conflicte i la tensió. El blanquejament de la dreta amb els seus diferents pactes i col·laboracions, els desordres públics a Catalunya i la campanya del PSOE reduint la contesa a ells o els defensors del franquisme han estat ressorts del seu creixement. Una opció netament anticonstitucional ja que vol eliminar un dels fonaments de la Constitució de 1978 com és l'estat autonòmic obté una representació que requereix més d'una reflexió.

En cinquè lloc. Un dels partits que va aixecar el vol els darrers anys sembla encaminar-se a l'extinció: Ciutadans. Quan un partit va variant constantment la seva línia política, no hi ha coherència continuada de posició, quan un partit va  més a la contra que a favor, quan un partit cau en un excés de personalisme, quan un partit vol estar a missa i repicant, vol fer tots els papers, és molt probable que a mitjà i llarg termini decaigui.

En sisè lloc. Molts de territoris existeixen, Balears no. L'anomenat nacionalisme perifèric també n'ha sortit més que ben parat de la votació. No només perquè guanya diputats sinó perquè continua essent decisiu. Sembla que cada pic són més els territoris on els seus habitants perceben que el sucursalisme de les grans marques estatals només els situa en l'oblit i l'obstracisme. Sembla que cada pic són més els territoris que entenen que al Congrés han d'enviar partits que facin sentir la seva veu i exerceixin pes polític en defensa de les legítimes necessitats no resoltes per una política estatal massa tancada en els assumptes de la “villa y corte”. Balears encara no ho ha entès. Segurament, en part, perquè els partits autòctons no han estat, no hem estat, capaços de bastir una oferta prou transversal i plural centrada en les millores que requereix aquesta terra. Però també, en part, perquè la societat encara no ha metabolitzat que l'enlluernament dels grans partits estatals s'acaba convertint en quatre anys de foscor per les necessitats més vitals de tots els que vivim en aquestes illes enmig de la mar.

10-N