viernes. 29.03.2024

Pròrrogues d'alarma

Molts de pics sentim xerrar que determinat tema és una qüestió d’estat, que no hauria de ser objecte de disputa partidista, que s’hauria d’aconseguir un gran consens per la seva cabdal importància, que no s’hauria de contaminar de la demagògia del debat... D’això se’n xerra molt però la història d’Espanya és poc procliu a passar de les paraules als fets. Més enllà de la transició política de finals dels setanta del segle passat, que va ser una flor que no va fer estiu, la realitat és tot els temes, fins i tot, els més delicats han acabat en el fang de la confrontació: ETA, atemptats Atocha, crisi econòmica i retallades, nomenaments per les institucions nuclears de l’estat (Tribunal Constitucional...), lleis educatives...  

El Covid-19 i la declaració de l’estat d’alarma no en són una excepció. Cada quinze dies l’executiu ha d’anar al congrés dels diputats a que se li aprovi la pròrroga de l’estat d’alarma. I a cada nova ocasió els suports del Govern van minvant, es va reduint, van perdent fermesa... I la pregunta és: per què??? 

Diria que, en primer lloc, perquè a Espanya la cultura i la pràctica política és molt poc favorable als grans acords sobre temes polèmics. A Espanya la política es fa molt en blanc i negre, la dialèctica govern/oposició és total i radical, el govern o ho fa tot bé o ho fa tot malament, no hi ha matisos. Segurament això està vinculat a que a Espanya el centrisme polític no hagi existit de manera sòlida els darrers 30 anys. En segon lloc, en aquest moment Vox encara accentua aquesta dinàmica. En la mesura que l’ultradreta, mentre no governi com passava amb Podemos, es vol situar en la antipolítica, refusa els grans pactes i ataca dràsticament el Govern, i aquesta estratègia poc o molt acaba arrossegant al seu gran rival electoral que és el PP. En tercer lloc, hi ha una escassa cultura de pacte, ni el mateix Govern que és el primer interessat, en teoria, en aprovar la pròrroga dona marge per incorporar propostes dels que l’han de votar, el Govern vol un xec en blanc i els seus fets són o me donau suport sense cap condició o el caos.  Fins aquí raons que en podríem denominar estructurals.

També hi ha raons conjunturals que poden explicar la pèrdua de recolzament per la pròrroga de l’estat d’alarma. La primer raó conjuntural seria la gestió de Sanchez, una gestió que per molts és insatisfactòria... Però hi ha una segona raó que per jo és molt rellevant, un model de gestió absolutament lesiu pels alguns dels seus principals suports parlamentaris. Sanchez ha aplicat un model centralista en la gestió de la pandèmia, enlloc d’adoptar un model en que les comunitats autònomes tenguessin un determinat poder de decisió. Més enllà si el model centralista és bo o és dolent, per jo és nefast i forma part dels resultats insatisfactoris, en tot cas el que m’interessa ara destacar és que és un model que suposa una cossa a les parts nobles del Partit Nacionalista Basc i d’Esquerra Republicana, dos dels suports principals de l’elecció de Sanchez com a president. I clar, és poc intel·ligent dur una política contrària als teus suports i pretendre que te continuïn votant. 

I el que ja és absurd és que no es vulgui entendre que el problema no està sobre si està d’alarma si o no, el problema està en el contingut de l’estat d’alarma.

Pròrrogues d'alarma