viernes. 29.03.2024

SUAREZ: VALENTIA I CONSENS

Com passa sovint a la societat de la informació en que vivim, aquests dies hem tengut una autèntica eclosió de notícies sobre el president de la transició política Adolfo Suárez. S’han dit moltes coses i molt ben dites i, per tant, la reiteració és una mica inevitable.

En el cas del primer president de la democràcia la perspectiva ha provocat un canvi de valoració realment destacable. Perquè va dimitir de la seva alta responsabilitat altament qüestionat per la societat que el consideraven una nosa i una pedra en el camí per a la millora general del país. Poc a poc, posteriorment, es va anar instal·lant aquella sensació de que el poble recuperava l’estima cap aquell home d’estat però sense votar-lo d’una forma massiva en la seva aventura del CDS.

De Suárez s’han dit i es poden dir moltes coses. Fou un servidor públic valent ja que pilotar aquell procés d’enterrament d’una dictadura i naixement d’un règim de llibertats no era gens senzill encara que fos el procés lògic. Molts de pics Espanya no ha seguit els vents de la història... I més si això s’ha de fer en unes circumstàncies de forta tensió per la crisi econòmica, pels atemptats terroristes, pel renou dels militars. El fet però, és que aquell home del moviment va entendre que només havia un camí, la democràcia, i va reunir el coratge

suficient per anar fent el camí pel seu assoliment. Un camí que només es podia fer des d’un cert consens, tendint pont, assumint la pluralitat, amb esperit d’integració i no d’exclusió. Un camí reeixit que no va ser perfecte sinó fruit del seu temps i de la conjuntura tan especial que s’hi donava.

La darrera època de la seva presidència a Moncloa es va consolidar el que alguns varen anomenar el clan dels mallorquins. Mumpare va ser un d’aquests mallorquins. Portaveu del govern, redactor del seu discurs de renúncia, home de la seva més estricta confiança, formava part dels “fontaneros” del President, és a dir, aquells que s’havien d’ocupar de les coses més poc lluïdes, del dia a dia, de resoldre els problemes que vulguis o no es van generant contínuament.

També crec, modestament, que mumpare va exercir una positiva influència perquè aquell senyor provinent d’Àvila i del franquisme pogués avançar en la comprensió de la pluralitat de l’estat i en la necessitat de la distribució territorial del poder.

Suárez va tenir en aquells moments una flexibilitat, una versatilitat, una cintura que li va permetre afrontar situacions amb una capacitat d’entesa que avui brilla per la seva absència. Algú ha dit que amb l’actitud política general d’avui en dia seria impossible repetir el procés de la transició. Per ventura això estigui relacionat amb la desaparició a la política espanyola d’aquella idea política que és el centrisme que, en definitiva, és una idea amarada de moderació, de punts de trobada, de confluència, d’inclusió, de cohesió... De tantes i tantes coses

que alguns enyoren però descarten, com en gran mesura li va passar a Suárez.

SUAREZ: VALENTIA I CONSENS